Una de polacs

Avui 10 de Novembre, mentre Gliwice s’engalana per celebrar demà dia 11 la diada nacional polaca amb ensenyes polaques a tots i cadascun dels edificis oficials i a moltes de les balconades privades, considere que és un bon dia per a parlar de Polònia, més concretament per a parlar dels polacs.

Des del primer dia que vaig arribar, vaig adonar-me que els polacs són, com a poc, especials.

És difícil trobar polacs a la residència que al creuar-te amb ells, sense conèixer-te de res, te dediquen un bon dia. Són gent extremadament tancada que fins que no has establert una relació d’amistat amb ells no pots esperar res. Probablement, haver rebut hòsties per tots els costats des que el mític Piast, a començament del segon mil·lenni, va començar a unir les tribus polaques, és un dels trets que més identifiquen als polacs, la desconfiança cap a tot allò estranger, cap a tot allò que els puga suposar una amenaça.

Aquesta por, històrica, es veu augmentada per unes autoritats que amb l’excusa de retornar a Polònia l’estabilitat mitjançant la unitat tallen d’arrel qualsevol moviment anti-centralista, com en el cas silesià, i fan que la població tinga més present el sentiment polac de rebuig als estrangers.

Un altre dels problemes importants és l’idioma, tot i estar l’anglés més arrelat entre la joventut que a Espanya, continua sent excessivament complicat comunicar-se, i ja no parlem de la gent que supera la trentena. A més a més està el fet que les poques hores de Sol de les que gaudeixen durant l’hivern els fa passar-se més temps del recomanat a casa.

De totes formes sempre hi ha excepcions, tot i que contades, de gent que en veure’t perdut quan algú parla polonés fa de traductor, gent que et guia pel carrer, o gent que se’t presenta a la porta dient que qualsevol problema que tingues li’l faces saber per ajudar-te. Per desgràcia no en són més d’un en cada cas.

Resumint. Els polacs són molt seus, no ho negaré, però quan arribes un dia i t’uneixes a alguna de les seues festes a veure amb ells has guanyat una amistat, al menys durant la festa. Així he conegut gent molt curiosa com els meus veïns Adrian i Pawel, que cada volta que me’ls creue pel passadís no em deixen continuar si no faig un shot de vodka amb ells; Karol, el de la porta de davant que cada dia pregunta com ha anat el dia o Rafał, un veí d’uns companys d’una altra residència. Menció especial per a un chic conegut com el esmirriao que cada volta que me veu, me diu el mateix “jo és que me junte amb esta gentola que fan tres com jo, i tots els dies acabe plegant” i efectivament, tots els dies acaba plegat.

Gent curiosa.

I per cert, la visita a Cracòvia, sense estar malament, prou decepcionant, no sé si van ser les expectatives o haver visitat Wrocław la setmana anterior però certament, esperava prou més.

Edició: poques hores després d’escriure aquest text vaig marxar a una altra residència a celebrar l’aniversari d’un amic francés. Com a qualsevol festa a Polònia (i més en la vespra de festiu) la cervesa i el vodka va córrer de manera extraordinària, i a les quatre tornava un poc perjudicat a la meua residència. Total que mentre m’estic rentant les dents, un polac entra a la meua habitació reclamant-me la clau de la rentadora que m’havia deixat el dia abans i que havíem acordat que retornaria el dia després; com l’anglés no l’entenia va anar a buscar a un altre que el parlava.

La discussió va anar pujant de to i de volum, i tota la planta va anar eixint poc a poc per a observar el circ en el que allò s’havia convertit. Sort que el meu veí va eixir a fer de mediador, perquè la cosa no feia gens bona pinta. Estos polacs no estan acabats…